Cerco l’ànima individual que ens comuniqui amb l’ànima col·lectiva.
Busco en les persones, la persona.
En aquesta ocasió he introduït amb més intensitat el factor de la interrupció del temps.
En els seus rostres es veu la marca del futur inevitable, aquell que no s’anomena i que els fa tan persones, tan humans, igual com ho puguem ser nosaltres mateixos malgrat estar plasmats com una realitat mineral.
Tot és un precari definitiu. Els homes són projectes, les persones estan inacabades i els nens interrompen el seu camí pel temps.
En contemplar les imatges trobarà en les mirades silencioses un univers d’esperits aliens al temps. I, alhora que observa aquests rostres, podrà sentir-se contemplat per ells. Llavors, des de l’interior de la seva imatge, podrà veure com hi veuen els altres.